fbpx

Un recorregut Queer per la música

But we’re trash
You and me
We’re the litter on the breeze
We’re the lovers on the streets
Just trash
Me and you
It’s in everything we do
It’s in everything we do

Tema Trash de Suede

El terme QUEER (CUIR) ha estat molt vinculat en els últims anys a les polítiques de reivindicació per la diversitat sexual. La Q de l’arc de sant Martí LGBTIQA + fa referència a esta paraula. Estes sigles cada vegada acullen a més a altres. Difícil no fer-ho davant multitud de moviments socials que comencen a evidenciar que allò que històricament s’ha considerat “normal” -com l’heterosexualitat o les nostres identitats de gènere (dona versus home)- amaguen en el fons una enorme pluralitat de matisos que evidencien que, si ens sincerem davant de l’espill, ningú compleix al cent per cent l’estereotip exigit pel binomi.

Com afirma Coco Riot, artista murcià en la seua obra Llueven Queers, “No conec ningú que corresponga completament al gènere que la societat li ha imposat”.

Ací tothom té rareses i la normalitat és l’estat en què s’oculten per sobreviure.

Són just estes “rareses” -tot allò que no encaixa en l’statu quo i que ens fa diferents-, allò que el moviment Queer vol reivindicar per fer una vida més habitable. Desemmascarar les mentides, sortir de tots els armaris i descordar-nos esta obligació d’encaixar en un motle tan xicotet, que no reconeix la grandesa de la diversitat que som.

La història del terme Queer

El filòsof, escriptor i comissari d’art Paul B. Preciado és un dels referents dels posicionaments Queer dins de l’Estat Espanyol. En un article per a la web Parole de Queer, Preciado fa un recorregut extens sobre l’origen del terme queer: les seues causes i esdevenirs socials a través dels segles i el seu posterior ús com a categoria dins de la lluita de les dissidències i de les corporalitats considerades indesitjables. És a dir, fora de la norma.

Com explica l’escriptor, hi va haver un temps en què la paraula Queer sols era un insult:

En llengua anglesa, des de la seua aparició al segle XVIII, Queer servia per nomenar a aquell o a allò que per la seua condició d’inútil, mal fet, fals o excèntric posava en qüestió el bon funcionament del joc social. Eren “queer” el trampós, el lladre, el borratxo, l’ovella negra i la poma podrida, però també tot aquell que per la seua peculiaritat o per la seua estranyesa no pogués ser immediatament reconegut com a home o dona.

El Queer com a petjada i decisió, com desencaix i fracàs. El Queer -com expressa el filòsof burgalés- no és “ni chicha ni limoná”.

Preciado avança en la història d’este concepte i se centra en la societat victoriana en què l’heterosexualitat era el centre dels conceptes burgesos de família i Estat. En estos casos, el terme “servia per a nomenar també aquells cossos que escapaven a la institució heterosexual i a les seues normes”, manté.

“L’amenaça venia en este cas d’aquells cossos que per les seues formes de relació i producció de plaer posaven en qüestió les diferències entre allò masculí i allò femení…”.

Entre els Queer que descriu Preciado, es trobaven els anomenats “invertits”. Paraula que històricament s’ha usat com a insult a l’igual que passa amb marica, bollera o transvestit. Tots aquests termes són resignificats en aquests moviments per donar-li la volta a l’insult. Usats des del valor personal i polític: Orgull Marika. Orgull Bollero. Orgull Bi.

Com expressa, Paul B. Preciado, “desplaçat per la injúria fora de l’espai social, el Queer estava condemnat al secret i la vergonya”.

A l’Estat Espanyol tenim com un clar exemple la Llei de “vagos y maleantes” que, a principis del segle XX, condemnava comportaments que l’Ordre Penal considerava antisocials. Esta va ser modificada durant el Franquisme per condemnar també a homosexuals.

D’altra banda, el gir Queer i el seu ús com a categoria de lluita i denúncia, va tenir lloc en els anys noranta. Segons Preciado, “es va haver d’esperar a mitjans dels anys vuitanta del passat segle perquè, empesos per la crisi de la SIDA, un conjunt de microgrups decidiren reapropiar-se de la injúria Queer per fer-ne un lloc d’acció política i de resistència a la normalització”.

 

Activistes de grups com Act Up (de lluita contra la SIDA), Radical Furies o Lesbian Avangers van decidir prendre l’insult i transformar-lo en un programa de crítica social i d’intervenció cultural.

El que havia canviat era el subjecte de l’enunciació: ja no era el senyoret hetero el que cridava a l’altre “marieta”; ara el marica, la bollera i el trans s’autodenominaven “Queer” anunciant una ruptura intencional amb la norma. La intuïció era present des de les revoltes homosexuals dels 70.

Per a Paul B. Preciado, “ser marica no és suficient per ser Queer: cal sotmetre la pròpia identitat a crítica”.

Cultura Vogue i representació de la feminitat

La filòsofa nord-americana Judith Butler va ser l’artífex de l’anomenada Teoria Queer que, a grans trets, ve a posar en evidència la construcció social dels sexes a través del terme performativitat.

Butler es va inspirar en la cultura popular dels ambients no heteros -comunitat de la qual ella mateixa és part- per tractar la qüestió de com eren les maquinàries socials de construcció de gèneres tal com els entenem.

Què produeix un gènere fora del cos: quins rols, quins discursos, quina literatura? Què el produeix dins dels nostres cossos?

Els espectacles Drag King i Drag Queens dels locals d’ambient posaven en joc les feminitats i masculinitats predominants dutes a l’extrem.

Però no només els locals nocturns duien a terme esta filosofia a la pràctica. Van ser les comunitats racialitzades de la dissidèndencia sexual dels EUA les que van crear tota una cultura al voltant de la performativitat dels gèneres molt abans de la seua teorització. Es tracta de la ball culture que després seria posada en escena al pop per la pròpia Madonna amb el seu famós “Vogue”.

La sèrie Pose recull tot un acostament a esta resposta a l’exclusió d’identitats transfrontereres.

En aquestes trobades es feien desfilades en què es premiava l’actuació que més s’acostava a allò normatiu. Homes gai que intentava acostar-se el més possible a la feminitat estereotipada, dones trans que lluïen els seus millors estils de diferents disfresses socials: millor cos femení per a un imitador, desfilada militar, home de negocis, glamour …

Com explica Manuel Segade, director del Centre d’Art Dos de Maig (CA2M) i comissari amb Sabel Gavaldón de l’exposició recentment finalitzada «Elements of Vogue. Un caso de estudio de performance radical» en este article per a la revista Pikara Magazine,  “El ballroom o ball culture naix en els anys 30 al barri de Harlem com una escena Queer: un espai d’articulació de presència LGTBQ en la comunitat afrodescendent de Nova York”.

Dins de la cultura ballroom, explica Segade, “el voguing neix com un estil de ball propi d’aquesta comunitat. Darrere d’aquests, es generen en els anys 70 un sistema de famílies -les cases o houses- “que comencen a sofisticar poc a poc els moments de trobada i les festes que s’organitzen per convertir-les en el que avui coneixem com ball”.

En la sèrie es pot veure com aquestes cases estaven dirigides per una dona trans que acollia joves expulsats de la societat per la seua identitat o orientació sexual.

El xou del Drag i artista internacional RuPaul’s Drag Race recrea també en forma de reality el funcionament d’aquestes cases i s’inspira en l’ambient dels ballroom per a les diferents proves a què sotmeten a les aspirants a Drag de l’any.

Este programa ha tingut una recent versió en castellà sota el nom Drag Race. Gràcies a la participació en este programa d’Hugáceo Crujiente —artista de gènere no binari— vam poder veure la interpretació Drag de les Falles de València que va crear per a una de les proves. En la seua publicació en Instagram, va incloure este missatge:

falla hugáceo crujiente

FALLA NON-BINARY

Sincerament este runway va ser el més complicat per a mi a l’hora de desenvolupar-lo. Sóc una persona que no s’identifica amb una ciutat en concret. No sóc folklòrica tampoc. Com vaig a identificar-me jo amb una ciutat si segons allò que necessite me’n vaig a un lloc diferent? Sóc nascut a Getafe, posteriorment vivint a Segòvia per després mudar-me a València. Bé, definitivament em vaig decidir per València perquè ací va ser on va nàixer Hugáceo Crujiente. Em considere una persona en desenvolupament, d’ací la falla en construcció. La idea d’este look la vaig desenvolupar a partir d’unes peces de @parodiparadise i el vaig construir amb el fantàstic equip de @visorifashionartstudio.

Sé que és un look molt experimental i espere que la gent de la meua estimada València entenga que este look l’he fet des del més profund del meu amor cap al seu art més internacional”.

Don’t be a drag, just be a queen

Precisament, parlant de l’escena musical, RuPaul és un dels noms de carreres artístiques que més sonen en l’univers Queer. Ha sigut el personatge que ha popularitzat la cultura drag i qui l’ha convertit en un fenomen de masses. La seua carrera musical està plena de grans èxits i col·laboracions com la seua Don’t Go Breaking My Heart amb Elton John i altres de gran actualitat popularitzats pel propi reality.

El tema Vogue de Madonna és un altra de les grans fites musicals que ha portat a les masses una cultura que va tenir el seu origen en la marginalitat. En la pròpia sèrie Pose es tracta com es va viure este fenomen que va posar de moda uns llocs que, després de la popularitat, van tornar a ser rebutjats per la societat.

Una altra de les artistes que més retrotrau al seu món l’univers Queer és Lady Gaga. Tant les seues lletres com la seua filosofia recorden sempre posar en valor les rareses. En el seu tema Born this way (“Vaig nàixer així”) ens diu “Don’t be a drag, just be a queen”.

Freddie Mercury va fer de la seua manera de vida la seua bandera i va ser un de les fites perjudicades per l’estigma de la sida. Les seues subversions havien tot de veure amb la seua forma peculiar d’habitar el món. Va decidir fer d’això la seua major fortalesa. Sovint, el món de la cultura i la música accepta i permet identitats que, fora d’aqueix marc, serien rebutjades. Es viu a la persona com a espectacle, no com a persona subjecta a drets.

David Bowie també es podria considerar un Déu musical de tot allò abjecte i rar. Molt més recent, aparicions com les de Conchita Wurst en Eurovisió van ser tot un desafiament respecte a allò que s’espera d’un gènere masculí o femení.

No sols fora. També dins de l’Estat Espanyol tenim les nostres dissidències musicals Queer. Falete, Miguel de Molina, La Prohibida… han demostrat històricament les seues irreverències. En el sud del continent americà Sudor Marika o Kumbia Queers serien grans exponents del moviment des de la música.

En l’escena musical Queer, el gènere es desdibuixa i abandona el centre. No es col·loca ni ens col·loca en dicotomies i roman en continu canvi i trànsit, com la pròpia música.

Como diria Butler, “després de tot, la justificació per a la lluita es dona en el camp sensorial, s’utilitza el so i la imatge per reclutar-nos en una realitat i per a fer-nos participar en ella”.

La diversidad fluye incontenible. La diferencia no falla. Somos la pluralidad irremediable que te cuenta. La multiplicidad que te lleva a expresar de forma auténtica.

Venimos a decir que tu suma, aquí, no resta. Que tu nombre no nos borra. Que tu inclusión es la esencia humana que hace libre la existencia.

Eres un código galáctico único hecho de infinitas combinaciones de estrellas. Ven, manifiesta, brilla, ¡sé!

Nada es igual aquí. Somos el espacio en el que nunca jamás serás indiferente.

¡Celébrate!

Suscríbete

[contact-form-7 404 "Not Found"]

La diversidad fluye incontenible. La diferencia no falla. Somos la pluralidad irremediable que te cuenta. La multiplicidad que te lleva a expresar de forma auténtica.

Venimos a decir que tu suma, aquí, no resta. Que tu nombre no nos borra. Que tu inclusión es la esencia humana que hace libre la existencia.

Eres un código galáctico único hecho de infinitas combinaciones de estrellas. Ven, manifiesta, brilla, ¡sé!

Nada es igual aquí. Somos el espacio en el que nunca jamás serás indiferente.

¡Celébrate!